Ànima viatgera
«No vacil·lis mai a anar-te'n lluny, més enllà de totes les mars, de totes les fronteres, de tots els països, de totes les creences». Amin Maalouf.
Sempre he sigut una somiadora, i aquest tret ha portat a la meua vida alegries i disgustos, a parts iguals, però ara amb la incipient maduresa dels quaranta-cinc la balança s’inclina més cap a l’alegria. M'explique.
Quan era xicoteta, la meua tendència natural era fer malifetes, sola o en companyia, i com que era filla única i estava sola la major part del temps perquè els meus pares treballaven, el meu cap ple de tirabuixons i d'idees estranyes em feien volar per racons inhòspits de la imaginació. Si jo volia creure que darrere les parets o dins dels troncs dels arbres vivien éssers diminuts entranyables i simpatiquíssims o creia a ulls clucs. Fins ací no hi ha res qüestionable perquè era una xiqueta amb imaginació i punt, però el problema començava quan s'engegava la maquinària de la manipulació, i no hi ha res més complexe i aterridor que un infant fent ús de les arts de la convicció. Tot començava amb un “els he vist i son graciosissims”.
En primer lloc, rebia la incredulitat i la sorpresa dels meus amics i amigues que em miraven de reüll i xiuxiuejaven a l'esquena "impossible que els haja vist, a més, si existeixen no es deixarien veure tan fàcilment". "Touché", pensava la meua neurona maquiavèl·lica. Sabia que ells volien creure i descobrir nous mons, com ho volia jo, encara que d'una manera més discreta, però, tot i això, cadascun de nosaltres necessitava creure amb una fantasia que ens la venien com temorosa i inexistent. I jo, com una epifania, estava allí per a donar-los un motiu per a viure amb més alegria i emoció, almenys durant una setmana.
El més important era transmetre un coneixement profund d'allò que els estava parlant; descriure detalls físics i estètics dels éssers diminuts, explicar com m'havia tret dels dits les primeres converses que no havien estat gens fàcils perquè parlaven molt fluixet, el seu sentit de l'humor tan refinat i sarcàstic. Sorprenentment, parlaven un valencià estàndard i educat, i tots i cadascun d'ells tenien personalitats diferents. Molts xiquets volien formar part d'aquell somni que malauradament tenia els dies comptats. A mesura que s'acostava el dia del gran encontre amb els éssers diminuts que vivien en el tronc de l'arbre més gran del pati de l'escola, sentia una mena d'angoixa estranya perquè era fantasiosa però no ximple.
Quan vaig complir dèsset anys ja tenia clar que viatjar m'ajudaria a gestionar el meu vincle amb els mons fantàstics que creixien dins meu. El meu primer destí sola i amb una motxilla més gran que les meues pors va ser Liverpool. Era una estudiant Erasmus, jove i valenta gràcies a la inconsciència i la ingenuïtat. Sòls temia no entendre aquella gent i que ells no m'entengueren a mi. Les experiències que vaig viure allí, van enriquir el meu cor i la meua ànima fins al punt de reconciliar-me amb aquell passat innocent acaramullat de mentidetes i neguits.