Benvinguts i benvingudes al meu blog. 

Fa uns mesos, em vaig plantejar crear un blog que em representara a mi i al meu projecte. Estava entusiasmada i pensava que podia ser la bomba escriure un munt de coses relacionades amb la meua llengua i amb les meues inquietuds personals.

Però aquest entusiasme era una quimera del meu cap.

Estic en blanc davant d'una pantalla que il·lumina el meu rostre amb una llum blanquinosa que empal·lideix la meva mirada i les meves idees. Qualsevol contingut que veig en el blog d'altres autors em sembla més intel·ligent i interessant del que podria aportar jo en milers d'anys. La meua psicòloga diu que soc víctima de la síndrome de la impostora i que hauria de creure més en mi (piano piano, li dic en cada sessió) però entenc la seua preocupació com a professional, ja que els meus avenços no són tan visibles com ella voldria. Tot i no haver arribat a aquesta fase d'autoafirmació (no patiu, arribarà i m'estimaré com una boja), he decidit ser bona pacient i concedir-me un breu espai de temps per a reflexionar. Ara torne, em prepararé un te xai amb canyella i meditaré uns minutets abans de continuar amb aquesta entrada. Tic-tac.

15 minuts després...

Ja estic ací, he dialogat amb la meua inseguretat, el meu entusiasme i la meua urgència d'escriure en aquest blog al qual he de donar vida, siga com siga, amb trellat o sense ell. He arribat a aquesta conclusió entre glop i glop de te (solc ser de meditacions més llargues, però acceptarem aquests quinze minuts com un cas excepcional): per a no frustrar-me i no alimentar més la meua ànima impostora, he decidit ser jo mateixa, escriure d'allò que em fa feliç i compartir-ho en la meua llengua, que és l'honra més gran que li puga fer. Anem enllà.

El meu nom és Olívia i de xicoteta somiava a ser actriu. Malgrat que aquest va ser un somni que prometia arribar molt lluny (la meua àvia Maria n'estava convençuda) em vaig adonar que les meues interpretacions es reduïen a dos papers, fonamentalment; de professora amb un tarannà semblant al de Mary Poppins (cançons i balls inclosos) o de femme fatale, influència i fruit de tots els melodrames que veia a la meua curta edat i sense supervisió parental.

Després de moltes torrades mentals i una anàlisi exhaustiva de la meua personalitat, vaig desxifrar que possiblement darrere de les infinites interpretacions de docent podia haver-hi senyals, i em vaig focalitzar una miqueta més en aquesta visió, per tal de seguir un camí no tan incert. D'aquesta manera, vaig fugir de ser una futura i dolenta femme fatale que qui sap si m'hauria emportat infinites alegries, per a treballar durant molts anys com a professora amb anhels cinematogràfics.

Quan jugava a ser professora, inconscientment projectava el model de docent que volia ser. Soc filla única i els meus alumnes solien ser peluixos descolorits pel sol o xiquets i xiquetes sorgits de la meua imaginació. De tant en tant, si la sort m'acompanyava, una veïneta del carrer ocupava seient en la meua vella cadira de vímet i em preguntava amb visible impaciència quan acabaria aquella classe improvisada i fora del seu horari lectiu. Jo li deia amb posat seriós i alhora dolç que no es preocupara, que la classe li passaria volant. En eixes classes, repartia fitxes elaborades per mi, i pegava folis de paper en la paret, creava així pissarres d'un sol ús i m'allunyava d'una sostenibilitat que ara seria impensable. Explicava sumes i restes sense decimals perquè no volia córrer el risc d'inventar noves regles matemàtiques i definia el vocabulari nou que havia aprés en les classes d'anglés o valencià amb potser massa expressivitat i desimboltura.

Però confesse que a mi el que realment m'agradava i em feia gaudir al màxim era contar contes i rondalles, i després preguntar què extreien de totes aquelles històries. Contar contes i rondalles em permetia esprémer l'actriu que es regirava dins de mi, i cada segon d'atenció que els meus alumnes imaginaris o reals em regalaven el rebia com una injecció d'entusiasme i motivació, amb la qual cosa les meues interpretacions de "profe" apassionada anaven in crescendo.

Al meu cap, les respostes que donaven els meus alumnes imaginaris eren divertides, sorprenents i fins i tot eixides de to perquè ja visionava que en el futur tindria alumnes molt diferents entre si. Una de les tasques que més em divertia era posar nom i cognoms als alumnes perquè exceptuant la meua alumna esporàdica i real, tots havien vingut a aquest món amb el nom d'Isidor, Nenuco o Barbie Patinadora. Jo els donava un nom i un cognom, i quan passava llista els mirava i els preguntava pel seu cap de setmana, o a on els agradaria anar d'excursió eixa fi de curs (estàvem limitats amb els destins, havien de triar entre el banc de fusta de la plaça del poble o la caseta de camp dels avis).

Em vaig adonar que posar-los un nom els dignificava, i m'agradava imaginar que els agradava que els cridara pel seu nom per a qualsevol tasca, per molt fictícia que fora. Per aquest motiu, durant els quinze anys que he exercit com a professora a l'escola presencial, he aprés el nom de tots els meus alumnes durant els dos o tres primers dies de classe. Llegia les llistes diverses vegades abans de començar el curs (normalment ens les donaven un parell de dies abans) i quan arribava a classe intentava fer activitats per a poder nomenar-los en moltes ocasions i repetir així els seus noms. Era una tasca autoimposada per mi i a la qual sempre vaig ser fidel i constant. Després d'haver deixat l'escola presencial soc conscient de com aquest xicotet esforç del primer dia de classe va marcar la relació tan pròxima amb els meus alumnes.

Anys després vaig llegir aquestes paraules de Dale Carnegie:

"Per a tota persona, el seu nom és el so més dolç i important en qualsevol idioma".